La bojeria d'uns estudiants!!

Dijous 17 de Desembre de 2009 (dia 13)

Estimat diari, no te pots imaginar el que hem fet avui a la classe de l’Albert. Te’n recordes d’aquell dia que et vaig contar que vam jugar a una espècie de “passa paraula” per equips on tractàvem una de les lectures??, doncs bé, això és encara millor! Començaré pel principi.

Primer de tot, hem fet l’examen que teníem per avui que crec que t’ho vaig contar, però de totes formes t’explico. És un examen que l’Albert ens ha facilitat per reduir temari de cara a l’examen del febrer, ja que només entra la part de cognició i que, a més, si suspenem no passa res perquè el podem tornar a fer llavors. La veritat és que l’examen m’ha anat bé. He dubtat en algunes però en general estic contenta.

Desprès del descans, és quan començà la gràcia del que et contava al inici d’aquest dia. Tot comença quan l’Albert ens va demanar a cadascun de nosaltres, que escriguéssim en un paperet un sentiment i en un altre un lloc en el que ens agradés estar, i els vam barrejar. Llavors, vam fer grups de tres persones, a mi em va tocar amb la Sonia i l’Esther, i vam haver d’agafar dos paperets de cadascun dels munts. D’aquesta manera, ens va tocar els sentiments de melancolia i soledat i els llocs de Àngels (tenda de sabatilles del port) i Vara de Rey. I què és el que teníem que fer? Em preguntaràs. Doncs l’activitat amb la que més vergonya he passat a la meva vida però també, una de les més divertides i desinhibidores que he fet mai. Es tractava d’anar a aquells lloc a representar en cadascun d’ells un dels sentiments que ens havia tocat. D’aquesta manera, vam representar la melancolia a Àngels i la soletat a Vara de Rey.

En primer lloc, a la tenda de sabates, vam inventar la història de que a l’Esther l’acabava de deixar el seu Novi feia dos mesos i, per això, estava molt melancòlica, perquè li treia en falta. Mentre que jo feia el paper de l’amiga que li treia fora de casa perquè s’oblidés d’ell. D’altra banda, la Sònia feia d’observadora per veure la reacció que li provocava a la gent la nostra actuació. Dos de les coses més gracioses que va succeir mentre representaven això, fan ser: d’una banda, que una clienta de la tenda havia agafat unes botes per mirar-les i l’Esther, que estava ficada en el seu paper, va dir: “Veus! Aquestes, aquestes botes em recorden a ell. Perquè aquestes les vaig comprar estant amb ell de viatge per Salamanca.” Mara meva, un poc més i ploro del riure. Gràcies a que hem vaig controlar prou perquè llavors, el que va fer la senyora, fou deixar les botes al seu lloc com si digués: “millor deixo les botes que encara li faig caure en una depressió a aquesta noia” jejeje ; I, d’altra banda, un altre moment molt graciós fou quan l’Albert, fent la ruta per controlar que tot anés bé, entrà a la tenda i tot just trobà una dona que coneixia i aquesta (ens contà l’Albert llavors a classe), li va dir: “has vist les noies aquestes l’espectacle que estan muntant en mig de la tenda?” i l’Albert li hagué de seguir el rollo per no delatar-nos. Però llavors, al sortir de la tenda, li va contar la veritat.

En segon lloc, a Vara de rey, vam inventar la història de què Sònia estava tot sola a un banc perquè ella així ho volia. Mentre que jo, feia d’una coneguda que passava per davant i em parava per saludar-la. D’altra banda, Esther feia d’observadora. El moment en que Sònia va cridar més l’atenció de la gent fou quan estava asseguda tot sola a un banc perquè varius tenders dels postos, estaven mirant-la i parlant possiblement d’ella. Llavors, vaig arribar jo com qui no vol la cosa i li saludo però ella molt tallant, em diu que li deixi perquè vol estar sola i se’n va. Aquí, quasi tothom ens mirava i nosaltres mortes de vergonya fent el periré. Fou graciosíssim!!

Desprès d’això, varem anar a classe on ens esperava l’Albert i cada grup va contar la seva experiència en aquesta activitat. He de destacar la del grup de la Susana, la Marina i la Laura. Elles van representar la ira a Vara de Rey, i van inventar la història de que una s’avia acostat amb el nuvi de l’altra es començaven a dir de tot davant pares i fills. Mare meva, per haver-ho gravat, boníssim!

Un altre sentiment que representaren fou l’angoixa també a Vara de Rey. D’aquesta manera, van anar als carrusels dels nens petits i fer com que s’angoixaven de la poca seguretat i estabilitat de l’atracció per a uns nens molt petit. I tot això, davant els seus pares que les miraven amb la mateixa cada d’angoixa i incomoditat amb que elles estaven representant el seu paper. Jajajaj també molt graciós, per haver-ho gravat.

I, per últim, també van representar la vergonya però a la biblioteca de la universitat. El que van fer, era que la Marina es tirava un pet davant tothom que, a més, estaven en silenci. I les altres dos membres dels grup, feien d’estudiants que no la coneixien i començaven a dir en veu altra “a laaa!!! Pero que pedazo de guarra. Pero que peste, se ha tirado un pedo!!!” jajajajajaj amb això si que em moria de la rialla quan ho contaven a classe. Es què m’imagino la cara de tot els que estaven estudiant aguantant el riure per respecte. Jajajaj i llavors, en Juan Francisco, va contar (perquè ell també era allà) que quan van sortir totes de l’aula, tothom que hi era allí, començà a riure perquè no aguantaven més.

Entre d’altres interpretacions, a banda d’aquest grup, cal destacar la d’en Juan Fran i el seu grup que interpretaven l’alegria en una aula de videoconferència. Fins i tot van cridar l’atenció al professor que hi era a Palma. Així que van assolir el seu objectiu!

En definitiva, encara que pareix una activitat una mica de broma, la veritat és que la vam prendre molt en serio i per això va sortir també, pens jo. I, el més important, el vam passar super bé i vam assolir els nostres objectius que eren cridar l’atenció de la gent. El que puc dir que vam traure en clau és que als espais oberts, és més fàcil cridar l’atenció de la gent que no pas als espais tancats.

Només et vull dir que m’ha paregut una activitat super entretinguda i polida de fer sobre tot per acomiadar-nos la classe de psicologia que, com ja saps, és la darrera fins l’any que bé. I d’aquesta manera, m’acomiado de tu fins al proper dijous de classe. Feliç Nadal i pròsper any nou 2010!!!:D:D